Catalunya va ser una de les primeres regions europees en iniciar, a finals del segle XVIII els processos de canvi que van permetre l’evolució des d’una societat econòmicament preindustrial a establir noves i incipients formes econòmiques i de producció plenament industrials.
Aquesta rapidesa i precocitat en la industrialització catalana li donà dues característiques pròpies ben definides: d’una banda, la creació d’una burgesia autòctona plenament identificada amb aquest nou procés d’industrialització i, en segon lloc, una forma d’industrialització infreqüentment diversificada, tant per l’amplitud i varietat dels sectors productius afectats com per la distribució geogràfica per la majoria del territori català. Aquesta diversitat temàtica i geogràfica determinarà extraordinàriament l’anàlisi i la situació de les restes físiques i materials dels diferents processos d’industrialització de Catalunya, que conformen el que es coneix com a patrimoni industrial.
El patrimoni industrial agrupa tots els elements mobles, immobles i intangibles relacionats amb els processos d’explotació i fabricació industrials, inclosos tots els seus aspectes i continguts: màquines, edificis, processos productius, utillatges, sistemes energètics, sistemes de transport, llocs d’emmagatzematges, cases dels amos, habitatges obrers, espais socials, arxius, documents gràfics i sonors, publicitat, història social, cartografia, planimetria, documentació comercial, mostraris, etc.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) ha estudiat i difós, des dels seus inicis l’any 1994, el patrimoni industrial català, atès el prestigi i l’interès històric i social d’aquest patrimoni.
Tal com ja s’havia fet en d’altres països, es van establir tres línies d’acció:
La selecció dels millors espais es va iniciar l’any 1994 amb la publicació del llistat dels 75 elements del Patrimoni Industrial de Catalunya, elaborat pel MNACTEC, l’Associació del Museu de la Ciència i la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAIC), ajuntaments, diverses institucions i particulars relacionats amb el patrimoni industrial.
Posteriorment des del MNACTEC es va considerar oportú ampliar la llista, ja que alguns elements rellevants n’havien quedat exclosos i es va elaborar un llistat de possibles nous elements amb uns criteris ajustats i diversos. El llistat definitiu dels 100 elements va ser aprovat en la celebració de les IV Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya a Girona el novembre del 1997.
El MNACTEC, la Comissió de Directors del seu Sistema Territorial, l’AMCTAIC i diferents professionals i particulars van considerar, a partir del 2010, la necessitat d’ampliar i actualitzar aquest llistat dels 100 elements. Després d’un treball transversal i conjunt de més de quatre anys, i establint uns criteris determinats i concrets per a la seva selecció, es va arribar a l’actual llistat dels 150 elements del patrimoni industrial català.
La selecció dels 150 elements més destacats del patrimoni industrial català s’ha fet d’acord amb els criteris següents:
La industrialització catalana va incidir en la major part dels àmbits temàtics. Així, la selecció dels 150 elements recull com a mínim un exemple de totes les àrees temàtiques en què la industrialització ha tingut un paper destacat:
Els elements s’ubiquen de forma descentralitzada per la major part del territori català. Un total de 39 de les 42 comarques actuals tenen, com a mínim, un element representat.
Es considera prioritari que l’element conservi la major part dels seus components arquitectònics i/o tecnològics, i que la configuració i l’estructura hagin estat molt poc alterats, modificats o deteriorats.
L’element és un referent a nivell nacional, comarcal o local, a la vegada que singular per la tipologia, l’estil i l’autoria. Exemplifica el seu interès a través del reconeixement d’estudiosos, de publicacions de referència o per la seva singularitat reconeguda en les disposicions de protecció legal establertes.
La proposta d’integració de l’element es fonamenta, també, en el fet de constituir i formar part, individualment o col·lectiva, d’un paisatge i morfologia característics, i en l’aportació qualitativa de l’entorn més immediat.
El patrimoni industrial és l’exemple més autèntic de la relació que es pot establir entre l’element patrimonial com a obra d’art i l’usuari d’aquesta obra d’art. Per primera vegada, un lloc de treball i producció pot esdevenir un element artístic, una obra, sense que aquesta dualitat li faci perdre l’interès estètic.